Ir al contenido principal

Al sol

Hace unas semanas cuando volví de Belgrado me fui a desayunar con Brownie al bar de la plaza donde hacen la “mejor tortilla de patatas”.
- ¿Qué tal por tu tierra? –me preguntó Joan, el dueño del bar–. Mucho frío, ¿no?
- Sí –le contesté–. Muchísimo.
- Mira esta maravilla. Este sol. Esto es lo que más les jode de todo a los de Madrid. Más que el Estatut –añadió bromeando-.

Ayer volví a la placeta y al ver que no había mesas libres bajo el “sol que jode más que el Estatut”, decidí esperar dentro hasta que quedara libre alguna mesa. Mientras tanto aproveché para echar una mirada a los ocupantes de las mesas intentando provocar su empatía y lograr que se fueran lo antes posible. Lo conseguí. Una pareja se levantó justo cuando Joan me traía el café. Le dije que lo tomaría fuera y él me presentó a Marc.
- Marc, Boris; Boris, Marc. ¡Hala, chicos, a compartir! –y le sentó a mi mesa. En el gesto de Joan reconocí una cosa típica catalana, la incansable necesidad de rentabilizar el espacio público. Basta con ver las sardanas, los castells o el Fórum, por ejemplo.


Marc resultó ser fotógrafo y al final acabamos teniendo una conversación sobre todo y nada. Cuando le conté de donde era me dijo:
- Joder. ¿Has visto la última peli de la Coixet?
- No. Me la ha recomendado mucha gente, pero el tema no es de los que más me animan a ir al cine –le contesté.
- Ya, te entiendo. Un amigo mío murió en Sarajevo en el 92. Era fotógrafo. Es raro esto… A pesar de estar a miles de kilómetros te acaba afectando.
- Sí que es raro. Fíjate en lo que esta pasando ahora. Por un par de dibujos en Dinamarca se revolucionó medio mundo musulmán.
- Son las noticias. Estamos tan acostumbrados a ver cada día algo peor. Algo más fuerte. Como si estuviéramos enganchados.
- Imagínate un día sin ninguna noticia sobre guerras, violencia, muerte, crisis, escándalos, etc…. No me lo creería. Me acojonaría –le contesté pensando en el silencio que hay dentro del eje del huracán.

Comentarios

Anónimo ha dicho que…
hola Boris,
soy marc, estoy en el salvador acabo de leer nuestro "encuentro" te envio un escrito que hice de nicaragua esta en catalan. Piensa que soy fotografo y no esritor.

Tot just deixat Nicaragua i arribat a El Salvador. Aquest matí era a Puerto Cabezas, poble caribeny de la costa Atlàntica, una barreja extranya difícil de definir, amb una part d´oest americà, amb esglèsies, predicadors que semblen retransmisors de futbol del carrusel, cases de fusta de colors , gent de diversos tons de pell i una majoria que viuen en unes condicions de vida molt precàries. Ahir vaig assistir a un taller on feien ballar joves prostitutes per fer li´s pujar l´autoestima. En 4 dies he tingut més propostes de matrimoni que mai i això que no sortia de nit. Una dona em deia que els homes aqui eren dolents, les deixen prenyades molt joves , son promiscus, molts nens no coneixen el seu pare. La majoria aspiran a embarcarse i no tornen. Les dones es queden soles amb molts fills i amb unes possibilitat de feina molt limitades. Ara bé, els mires a la cara i somriuen, se senten ocells i tot és plè de vegetació. Al port hi ha homes amb una pell brillant, mirades molt dures, finsitot fan por, però quan t hi apropes tots et somriuen i t´agraeixen que els facis una foto. Sembla un paradis caribeny, sense turistes, amb una gent que, com a tota Nicaragua t´hi vas enamorant , però amb un gran tràfic de droga , alta prostitució , sida, maltractament de la dona, sovint cloaques que passen per l´exterior, mosquits que transmeten enfermetats... en fi, un paradís que també pot ser un infern.
La capital Managua, és una ciutat molt particular. Un terratrèmol de fa uns 20 anys va arrassar la ciutat. Té una disposició extranyíssima, quan arribes en cotxe et preguntes on és la ciutat, són avingudes amples amb algunes cases baixes al voltant. No és distribueix en centre i perifèria, es barrejen zones de barraques aglutinades per després trobar nos amb una zona de carrers endreçats. Vaig entrar a una d´aquestes zones acompanyat de dues dones "leaders" del barri i un policia, El poli era gran i gordet, l´unic encarregat d´aquella zona. M´expicaven que de vegades truques a la poli i no vé perque no tenen diners per benzina. Hi ha unes condicions infrahumanes , gent que viu en cases de xapa rovellada, amb el terra de sorra, sense mobles però el més fort és que tots tenen tanques de màxima seguretat, la propia gent del barri els roba i allà no s´estan d´osties, bastants tenen armes de foc. Gent vivint literalment amb vistes a la cloaca, si bé com a tot Nicaragua, cants d´ocells,una densa vegetació i gent somrient i agraida perque t´interesses per ells.
Un dels llocs que també m´ha impressionat són els pobles del nord, tocant a Honduras. Un cop arribes a Somotillo, que ja és al cul del món, agafes un cotxe i vas pujant la muntanya fins San Pedro del norte, expliquen que era una carretera molt perillosa: a aquell racó va morir una gent atacada per la contra... i un paisatge impressionat , verd, muntanyós , deshabitat, salvatge. Un altre paradís.
San Pedro un petit poble, baixes al riu i et diuen:ahora esta en Honduras.
En una reunió a l´ajuntament , el policia local, crec que l´unic i d´uns 18 anys, portava una llibreteta de colors i un llapis com els nens de 8 anys, era tímid i quasi no obria la boca. Li vaig fer unes fotos i l ´anava movent d´aqui cap allà per agafarlo del bon pefil... i calor, si no tomas agua t´agafa mal de cap.
La màxima preocupació de la gent d´aquests pobles és l´aigua, tenen pous però alguns no funcionen. Estudien maneres de fer arribar l´aigua a cisternes situades en zones altes i distribuir per gravetat .
Somotillo, el poble anterior, és un altre del far west, és "polvoso" però també li vas agafant carrinyo. Quan dorms 3 o 4 dies en un lloc i agafes rutines, esmorzar, lloc d´internet, passeig.. vas creuant te la mateixa gent i notes que cada cop et van acceptant més. A prop hi ha Villanueva, molt tranquil i bonic. L alcade que és del frente sandinista, com la majoria de la zona, és dels pocs personatges nicas formals i organitzat que he conegut.
Resumint, és un pais on malgrat no et pots ficar a qualsevol lloc, amb cert problemes de seguretat, amb una economia precària, amb molts carrers de sorra que et fan tossir, una societat masclista i corrupte, és un lloc on t´hi podries quedar, on poder podries trobar el teu lloc, perque t´hi vas enamorant. Que bonic és viatjar a llocs on gaire bé no hi ha turistes! De totes maneres tornaré cap a casa , també tinc els meus paradisos
Ja us seguiré expicant amb les fotos, n´he fet moltes

marc

Entradas populares de este blog

Nueva web

Queridos amigos, He estrenado mi página web personal donde podéis conocer más cosas que hago y leer nuevos posts. Nos vemos en www.borismatijas.com 

Adiós a Los Papeles de Boris

Me hizo mucha ilusión recibir la foto que acompaña este post. Me la enviaron de la Plataforma Editorial y muestra Cuenta siempre contigo , mi libro, destacado en la librería de la estación de Sants en Barcelona. Es allí donde bajé del tren a finales de abril de 2002 y donde empezó la bonita aventura que fueron los años vividos en España. Fue en Barcelona donde empecé a poner en orden mis recuerdos y buscar sentido a lo sucedido. En fin, es donde me convertí en el editor de mi propia vida. Donde empecé a contar conmigo.  El nombre de la estación. “Sants” me daba buenas vibraciones. ¿Qué mejor que los santos para saludar y darle la bienvenida a un viajero cansado que se había cruzado media Europa? Aquella noche, al llegar a Sants, tenía una maleta, algo menos de mil euros y un Sí, el poema de Rudyard Kipling escrito en un papel. Me lo había dejado anotado Tanja, mi Preciosa Bruja de Dorćol. Con este himno estoico empezó mis odiseas ibéricas. Me lo dejó escrito en u...

Pase lo que pase

El 2016 se acaba. Ha sido un año emocionante. Al nivel global hemos vivido muchos cambios que seguramente harán que el 2017 también lo será. Ojalá, las cosas mejoren, pero no soy muy optimista. El mundo grande asusta cada vez más y se alimenta del miedo que genera. Lo que me inspira el optimismo es la fe en los mundos pequeños. En los mundos que no sigan el juego del miedo viral.    Al nivel personal, he vivido el año muy importante. Ha sido el inicio de un nuevo ciclo vital. Me he mudado a Suecia. Me he casado (dos veces :-) ). He publicado mi primer libro. He ganado el premio Feel Good. Murió mi padre. Es mucho que digerir, pero ahora tengo herramientas que no tenía cuando llegué a Barcelona , en 2002. Ahora ya no veo bendiciones o desgracias. Problemas o oportunidades. Veo material literario y cuento conmigo. No tengo ni la menor idea que futuro voy a tener. Pero seguiré creyendo que, aunque no resulta nada fácil, ayuda confiar que de todas las circunstanci...